lunes, 5 de agosto de 2013

Carta de un catalán al Presidente del Gobierno

Señor Presidente:

Sí, soy (como reza el título) un catalán, y al contrario que cierto paisano mío no le dirijo esta carta para pedirle que otorgue el derecho a realizar ninguna consulta. No, el único motivo de esta carta es pedirle respeto. Sí, respeto.

Un respeto que se ha negado históricamente a Catalunya, a esta y a cualquier región no castellana. Señor, España no es una y grande. De hecho España cuando más grande fue, fue cuando fueron muchas Las Españas. España no es Castilla, mal que le pese y no le entre en la cabeza asimilarlo.



Soy consciente de que probablemente usted no leerá jamás estas líneas, pero aquel que sí lo haga quizás se sorprenda al leer que esta carta no está escrita por ningún independentista, ni siquiera por alguien que esté de acuerdo con el derecho a decidir del pueblo catalán (entre otras muchas razones porque pienso que el derecho a decidir del pueblo debería ser extensivo a todo, y no sólo a lo que interese al político de turno).

También soy consciente de que debe usted preguntarse a santo de qué escribo yo estas líneas, pero a esa pregunta ya le he respondido. Pido respeto. Respeto a una sociedad, a una cultura y a una lengua que, pese a un ferviente deseo centenario, no ha sido asimilada a la castellana, por suerte. Desde que un tal Conde-Duque de Olivares tratara de conseguir por las armas lo que no pudo conseguir por el diálogo se ha tratado de verter en la mente del colectivo español la idea de que los catalanes nos resistimos a ser españoles, y lo más triste de todo es que se ha conseguido.

Más allá de estos mitos, los catalanes no hemos querido no pertenecer a España, de hecho, aunque no gritemos tanto como los otros, somos todavía muchos los que sentimos a España (de manera casi irracional, todo hay que decirlo). Hay muchos que escribimos Catalunya (espero no despertar su odio por escribirlo de esta manera, del mismo modo que no creo que le moleste llamar Toulouse a la ciudad francesa históricamente llamada Tolosa) y no por ello dejamos de escribir Espanya.

Y si esto es así, ¿cual es el problema? El problema simplemente es que pese a tratar de pertenecer a España, Cataluña ha sido maltratada, no tanto actualmente mediante los hechos, sino mediante la palabra. Se la ha querido ver como la horma en el zapato español, como el guisante bajo las sabanas de la princesa España. Se ha identificado al buen catalán como al mal español. Y el problema es que muchos se han acostumbrado y se han sentido cómodos en ese papel.

Señor presidente, han tratado de convertir el idioma castellano en el idioma de España, han tratado de convertir al español que asiente a todo lo que le dicta el mal gobernador en el buen español y a aquel que disiente en el malo. Y de esos polvos estos lodos, era lógico pensar que tarde o temprano al que no estuviese de acuerdo con esa manera de pensar España y que no por hablar castellano dejase de hablar catalán, era lógico pensar que éste acabaría por convertirse en lo que ustedes querían que fuese, un mal español, y finalmente, en un no español, por mucho que ponga en su DNI.

Desconozco si aún se está a tiempo, me gusta pensar que sí, pero dudo mucho que usted sea capaz de dar un giro al respecto, que sea capaz de aceptar la situación, que España no es una, que España son tantas como Españas hay. Cuanto más pretenda homogeneizar el país menos lo conseguirá y dará la razón a aquellos que gritan Catalonia is not Spain. Señor, Cataluña es, de momento, España, pero ¿por cuanto tiempo? ¿Cuanto podremos aguantar?

Cuanto más mire a la bandera de España y menos al escudo más equivocado estará. Dese cuenta de que el escudo no es así por casualidad histórica, de que ese escudo son muchos escudos de muchos reinos, todos españoles, y que detrás de ellos está una de las pocas herencias que nos quedan de cuando España era grande, de cuando eramos y queríamos ser españoles de Las Españas.

Señor, cuando acepte y respete que Cataluña no es España, y que, sin embargo, desde mucho tiempo antes de Jaime I el Conquistador, Cataluña siempre ha formado parte de las Españas. Cuando sea capaz de pluralizar España, entonces y sólo entonces, conseguirá incluir a Cataluña en ella, que es lo que yo y muchos otros pretendemos.

31 comentarios:

  1. quitando lo de que diriges la carta al presidente, que es como comenzar la casa por el tejado vamos me parece correcto el analisis.

    lo unico que te diria es que tampoco españa ha sido un demonio y cataluña siempre el martir

    ResponderEliminar
  2. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  3. Al final lo único que importa es hacer cortinas de humo, todo comenzó como una manera de culpar a alguien, igual que los nazis culpaban a los judios, desde los pésimos gobiernos que nos han asolado históricamente se inculcaba la idea de una manera u otra de que los culpables eran los catalanes por h o por b. Y así, como tú dices, quedó en el colectivo.

    Por mi parte una España plural, pero sensata, sí.

    ResponderEliminar
  4. Normalment no trago amb els catalans que no defensen a Catalunya i malgrat que no defenses la independència, que per mi és la única sortida, de certa manera defenses Catalunya, el que és estrany perquè la vols amb Espanya xD.

    Igualment al contrari que tu trobo que ja no hi ha sol·lució possible, que potser si que fent el que tu dius es podria haver fet inclòs el sentiment català en l'espanyol però ara crec que és massa tard.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jo desitjo el bé d'allà on visc, d'allà on sóc. Al contrari que molts, entenc els qui no poden entendre que algú vulgui ser català i espanyol, ho entenc, ho respecto i fins i tot ho trobo lògic. I buscant aquesta lògica he arribat a aquesta sol·lució, que per mi encara és a temps. M'agradaria que més gent hi donés suport.

      Que no només sigui espanyol aquell qui defensa Espanya malgrat les tonteries que fan els seus governs, o que les critiques fossin per tractar de fer-la millor. Sé de bona tinta que això s'ha tractat durant anys i és normal que molta gent estigui farta d'haver tractat de sol·lucionar Espanya i que davant d'aquestes sol·lucions només es rebessin insults com a resposta. El que necessita Catalunya i Espanya és una Espanya que escolti els catalans.

      Em recorda molt la meva manera de pensar a la de l'Oda a Espanya de Maragall. Només que jo em forço a tractar de ser optimista davant de la mateixa conclusió a la que va arribar ell.

      Eliminar
    2. Jo lamento que aquest tipu d'iniciatives sempre surten de la mateixa banda, quan surten de l`altre banda són insultades i humiliades fins ferles desaparèixer. Em sap greu llegir algú amb 2 dits de front que no sen dona conte que el temps de la seva proposta era fa 20 anys i a desde l`altre bàndol.

      Eliminar
    3. Aixo es precisament el que jo lamento en la carta, el poc respecte que es té a Catalunya i com dic això em fa entendre els qui com tu volen apartar-s'hi, tot i que jo no ho faci. No m'agrada parlar de bàndols però entenc que s'utilitzi aquesta expressió. M'agrada pensar que encara no és massa tard pels qui escribim Espanya amb ny.
      Un salut.

      Eliminar
  5. D'Espanya no volem saber-ne res.
    PUTA ESPANYA I VISCA CATALUNYA LLIURE!

    ResponderEliminar
  6. M'ha agradat el teu escrit, és un escrit que explica molt bé com hem arribat a ser majoria els independentistes. El que comentes trobo que és una proclama que fa molts segles que es va repetint, una i altre vegada. Però el problema és que un català mai canviarà a Castella (Espanya), tenim visions diferents, com tenen moltes societats i nacions del món. Intentar convèncer a algú que en realitat ho té molt clar és picar ferro fred, no podràs fer res. Paraules amb sentit comú que es perdran en el temps i en l'espai d'Internet.

    Catalunya is Spain, però Catalunya deixarà d'existir si continua dintre Spain, no és una qüestió de "luxes", "capricis", "egoismes".... és simple supervivència.

    Espanya ha tingut moltes oportunitats, ara ens toca a nosaltres, tenim dret a tenir les nostres oportunitats, tenim dret a tenir esperança i fins i tot tenim dret a deixar de fer escrits com el teu per demanar eternament un respecte que sempre s'ens està negant una vegada darrera l'altre. Tenim dret a ser un igual, tenim dret a ser un estat i demanar el millor pels teus i els teus descendents no és cap injustícia ni cap irresponsabilitat.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Saluts i gràcies per la resposta.

      En primer lloc vull dir-te que el que tu dius ja ho penso. Amb el pas del temps m'he adonat que el poble català té al menys la sort de poder dir: "Ja ni ha prou d'aquest color" i tard o d'hora decidir anar-se'n.

      El que comparteix un català i un altre espanyol és que durant segles ambdós han patit pèssims governs i pèssimes polítiques.

      I és això el que em porta a pensar que no és que un català no pugui canviar Castella (Espanya), si no que ni tansols un castellà, un vasc o un manxeg ho poden fer pas.

      Sé que és tard per demanar unitat, que és la única eina a favor del canvi, Catalunya ja no té aquest deure, ho ha intentat massa i en va, tot i això m'agrada pensar que encara hi ha alguns com jo que volen tenir-ne el dret de xocar contra una paret anomenada Gobierno, i que no assimilen ni Espanya com Castella, ni el governant com l'espanyol.

      Eliminar
    2. Aquesta sort que comentes, la sort de dir prou i decidir, el quedar-se o anar-se, és el que ja avui també s'ens nega. El nostre dret a decidir.

      Espanya ens respectarà i fins i tot s'esforçarà per convèncer si veu que els catalans podem decidir, podem triar, som adults i som lliures per decidir.

      Si creuen que els catalans som una societat sotmesa a la seva voluntat simplement no tenen ni necessitat ni voluntat per intentar canviar, ni per convèncer, ni per respectar-nos. El futur només depèn de nosaltres, i crec que molts tenim molt clar quin és l'únic camí per poder continuar evolucionant com a societat amb identitat pròpia.

      Eliminar
    3. Sense ser independentista això que esmentes és quelcom que veig positiu de l'actual procès.

      Eliminar
  7. Massa tard.
    Catalunya decideix i decideix enviar a la merda Espanya.

    Visca Catalunya lliure! ||*||

    ResponderEliminar
  8. Català de veritat ||*||6 de agosto de 2013, 12:46

    Quina Espanya dius tu? La dels militars fatxes que ens volen envair si no els hi fem cas? O la de Wert i la ''españolización''?

    Queda't tu a Espanya que Catalunya se'n va sense tu.

    INDEPENDÈNCIA! #TENIMPRESSA

    ResponderEliminar
  9. És un bon raonament... que arriba 10 anys tard. Aquest plantejament ja va tenir el seu apogeu polític durant l'època d'en Maragall. Aleshores aquest plantejament que fas, era el majoritari entre la societat Catalana, i va acabar amb la humiliació més gran que aquest poble hagi patit en la història recent.

    Saps què passa? Que ja es pot anar predicant totes les bondats de l'espanya plural, que això no depèn de tot.
    Tal i com estan les coses actualment, això no es farà si Madrid no ho vol ni ho demana explícitament, i entendràs que el senyor Rajoy, el senyor Wert, el president del Tribunal Constitucional militant del PP i que temps ha va votar en contra de la pròpia Constitució defensant una alternativa més propera al franquisme, no ho voldran.

    Aquesta postura ara mateix no té suports perquè la gent ja l'ha superada. És una etapa que va ser bonica mentre va durar, però que no tenia recorregut. Per això els que abans feien aquest mateix discurs ara són en la gran majoria de casos independentista.

    No et conec, no sé quina edat tenies quan es va viure la crisi de l'Estatut, però allò va suposar el final de l'etapa federalista. No és estrany que tots els poders fàctics Espanyolistes, començant pel Grup Godó i fins i tot La Caixa, intentessin convèncer a Espanya que les 4 motlles de l'Estatut retallat s'havien de respectar perquè si no la cosa petaria.

    Si ni tant sols els seus AMICS (companys de negocis, de martingales i de no pocs sopars) més influents no van aconseguir ni que es respectés un estatut retallat que quedava molt lluny d'aquest concepte de "les espanyes" que defenses, és evident que per aquí no hi ha res a rascar.

    Ara l'etapa de demanar a Madrid de genolls ja ha passat, ara toca la de forjar-nos el nostre propi futur.

    ResponderEliminar
  10. Espero que no t'ho prenguis malament, però ja ets independentista. El que passa és que encara no ho saps. No et conec, i pot semblar presumptuós el que et dic, però això és el que estic vivint al meu cercle més proper de gent. Familiars, amics, veïns, coneguts... els ha passat exactament el mateix. Com pots comprendre, quan et neguen la major (la nostra existència) no hi ha debat possible. Si no podem dialogar amb els nostres "representants", al final només queda una via: la democràcia participativa.
    Espanya es creu moderna, avançada, inclús diria que es creu democràtica, però continua ancorada al segle XIX (democràcia representativa). I com al segle XIX, aquest discurs se'l passarà per l'arc de triomf. Espanya (govern) no creu que t'hagi d'escoltar. Només ets el seu súbdit, i com a tal pots parlar, però no t'escoltarà (com sempre). Els súbdits s'agenollen i reben ordres. No posen en dubte el discurs oficial. Així doncs, per a l'estat, tu (suposant que siguis federalista) i jo (independentista) som part del mateix problema. SIMPLEMENT ENS NEGA perquè som els que no callem, els que no acatem ordres, els que el posem en dubte perquè som individuus lliures. I aquest estat no tolera els lliurepesadors. Has de ser tractat com a part del ramat i punt. El dia que vulguis deixar de ser ramat, serà quan te n'adonaràs que ja ets independentista. Perquè en aquest moviment, tothom hi té veu. I el millor de tot plegat: Ens tractem com a IGUALS tot i ser DIFERENTS.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Per raons que no venen al cas puc assegurar que no ho sóc d'independentista. Tot i això reconec que és de vegades fins i tot irracional el fet de no ser-ho. Però tot i així sóc dels que esperen (potser sense esperança) que en algun moment algú doni un cop a la taula similar al que s'ha donat a Catalunya. Que algú digui prou a fer com si no passés res. Que algú faci veure com de ridícul és negar a Catalunya el nom de nació com si fos un tabú insuperable. Potser sóc massa somiador, però també els independentistes somiaven fins fa poc arribar a tenir un govern com el d'ara.

      Eliminar
    2. Espero que no t'hagi molestat el que he dit. Només em referia al que està passant al meu entorn més immediat i hi he vist semblances amb el teu cas.
      Sigues lliure de dir i fer el que creguis.

      Eliminar
    3. En absolut m'ha ofès, tot el contrari. Com ja he dit em sembls lògic acabar esdevenint indepentista. Tot i això continuo en el món d'entrerrius, ni sóc independentista ni tampoc vull que se m'identifiqui amb l'Espanya que venen el PP i la Razón.

      Eliminar
  11. Fa uns 400 anys (abans que comences la guerra dels segadors) que Catalunya (i la resta de Països Catalans, ja sigui dit) es maltractada per Espanya. Fins i tot avui en dia es inqüestionable pel 100% d'espanyols que el castellà no sigui l'idioma de tot Espanya, enlloc de ser-ho a Castella i Andalusia, el català als Països Catalans, el basc a Euskal Herria i el gallec a Galícia. Exactament com succeeix a Suïssa amb quatre llengues oficials, cadascuna sent l'única oficial als cantons en questio. Si ni tan sols amb les qüestions mes bàsiques si pot fer res amb Espanya imagina't amb lo demes. La independència es l'única opció que ens ha deixat Espanya, no ho hem triat nosaltres sino que ho han fet ells.

    ResponderEliminar
  12. Jo abans pensava com tu, pero ens ho han demostrat un cop i un altre que no ens volen tal com som (fins i tot els suposats partits espanyols d'esquerres ). La questio es si acabem sent assimilats per Castella (i espoliats econòmica i cultural-ment) o aconseguim la independència. Jo ja fa anys que sento com Espanya es un "lastre" que no deixa avançar Catalunya.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Em sembla una opinió ben lògica. I alguns dels comentaris em porten a pensar que el Govern d'Espanya encara és a temps. Peró tal com he dit al text... el temps se li acava.

      Eliminar
  13. Sóc independentista i m'alegro de sentir opinions com la teva. Com dius Espanya encara és a temps de deixar la castellanització i respectar Catalunya. Però no sé pas per quant de temps.

    ResponderEliminar
  14. Des del moment que la carta està escrita en castellà (adreçant-se a un gallec, per cert), tot el missatge perd tota la credibilitat.

    Espanya és Castella, i punt. Prou de fer el paperina, que es quedin el nom i marxem ràpid.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sense ànim d'ofendre i donat el cas que sapigues anglès: parles als anglesos en català (si ells només saben anglès)?

      Eliminar
    2. The thing is, I don't propose we should share a state with the English in which both our languages were to be official. If you propose we should share a state with Castilians in which Catalan was equal to Castilian, the least you could do is to address them in Catalan.

      Furthermore, I can't understand people like you who are so prone to sharing a state with the people (Castile) whose historical project has been to assimilate us, denying our existence and right to exist.

      I want the Catalan nation to have equal footing to the French or the German nation and to have a say in international affairs. I can't see why we should share our sovereignty with anyone other than the European Union's member states, least of all our historical tormentors.

      Eliminar
    3. You forget the fact that we're not only sharing Spain with Castille but with many other nations such as Leon, Navarre, Asturies and that given the case that we all know one language we can speak in, the easier way to address to an Spaniard is in Castillian. If it was the leonese culture the homogeneized in Spain, Leon instead of Castille the tormentors and Castillian the mainstream language, would it be a problem to you to address to a galician in Castillian language?

      Furthermore, you also forget the fact that Castillian people have never been our tormentors but the Castillian leaders who ruled in Spain. Castillian people, as well as the leonese or the catalan have been the tormentoed in one way or another.

      Do not take it as a try to make you sympathize with Spain or Castille but as a response to your own one. If I wanted to say it in just one sentence I'd say that speaking in Castillian to one Spanish that doesn't speaks Catalan does not make you less Catalan or less independentist.

      P.S.: I'm not an Englishman, it makes no sense that one Catalan addresses to another in English just because we're talking about the Spanish language problem.

      Eliminar
  15. Fa temps pensava com tu. Potser si Espanya actues com dius encara podriem reconstruir els ponts trencats, o potser no. Tot depen d'Espanya.

    ResponderEliminar
  16. Saluts i bon article.
    Fixa't el que et dic si Espanya permetés a Catalunya ser com és no seria independentista. Jo vull el millor pel meu país i penso sincerament que dins d'Espanya pot desenvolupar-se millor i amb més facilitat que fora pel seu compte ja sigui dins o fora de la UE. El problema és que dins d'aquesta Espanya està clar que no pot ser.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Això això... tu fes cas de l'espanyolisme, que et diren quatre coses boniques i acabaras amb l'estanquera a la ma el 12O

      Eliminar
  17. Aquí veig molt descentrat que es creu que em de fer cas de les motlles de pa que ens deixi anar Espanya.
    No en volem saber res d'Espanya, perds el temps si creus que algú farà cas d'un anàlisis tan barruer.
    Els catalans només volem la independència, els espanyols com tu podeu quedar-vos a Espanya.

    ResponderEliminar